La història de Bellmunt del Priorat va indiscutiblement lligada a la història de les mines existents al seu territori, de les quals ja es fa esment des de l'antiguitat. Aquestes mines, situades entre el poble i el riu de Siurana, foren ja explotades amb tota seguretat durant l'època romana. Fins i tot hi ha possibilitats que els filons a flor de terra fossin utilitzats anteriorment pels pobladors ibers.

El poble i la major part del seu terme foren annexionats a la Cartoixa d'Escaladei molt més tard que altres pobles del Priorat històric. El 1218, l'arquebisbe Aspàrec de la Barca cedí als cartoixans els delmes i les primícies. 

A partir del 1553, Bellmunt és agregat a Falset, al qual va pertanyer fins al segle XIX. 

A mitjan segle XVIII, les mines que fins aleshores havien estat explotades per particulars que pagaven el delme a l'arquebisbe de Tarragona, que en tenia la senyoria, foren declarades de propietat pública i explotades fins a la Guerra del Francès. Després de la guerra s'hi feren importants inversions per posar-les de nou en explotació i foren cedides en arrendament.

Durant les guerres carlines, el poble era més aviat favorable als liberals; però, com que no disposava de forces suficients, fou assaltat i ocupat pels carlins de Cabrera l'any 1838, que van treure de les mines el mineral de plom que necessitaven per a la seva fàbrica de municions de Miravet. Després calaren foc a les instal·lacions de la companyia arrendatària, que hagueren de ser abandonades.

A partir de mitjan segle XIX, l'Estat arrendà de nou les mines i això va fer que el poble es recuperés molt aviat dels estralls de la fil·loxera, que tant va afectar els pobles del Priorat.

Durant el segle XX, l'explotació de les mines de plom assolí punts culminants. L'any 1970, ja en plena decadència, les mines encara donaven ocupació a 200 treballadors, però a causa de la baixada de la demanda de plom les explotacions mineres van haver de tancar.